dimecres, 27 de novembre del 2013
dissabte, 9 de novembre del 2013
dimarts, 5 de novembre del 2013
Els 59 d'Occitània
Si ens aneu enviant les millors fotos, les anirem penjant al blog per tothom. Aquí teniu la de grup que ens va fer en Pep Padrós a Occitània.dilluns, 28 d’octubre del 2013
Planning del viatge
Us fem a mans el planning del viatge. Penseu que l'anirem adaptant segons les condicions de la meteo.
Sortida a les 7h del matí, puntuals, del costat de Vilassar del Restaurant els Caçadors d'Argentona, Crta de Vilassar, Argentona. No us descuideu el dinar del primer dia.
Sortida a les 7h del matí, puntuals, del costat de Vilassar del Restaurant els Caçadors d'Argentona, Crta de Vilassar, Argentona. No us descuideu el dinar del primer dia.
| Itinerari | Lloc |
| 1 | |
| Argentona- | Sidobre |
| Caminada Sidobre | |
| Sidobre-Area Pic-Nic | |
| Area Pic-nic- Castres (hotel) | |
| Castres | Castres |
| Castres | Hotel |
| 2 | |
| Castres-Gresigne | |
| Gresigne. | Caminada |
| Gresigne-Cordes sur Ciel | |
| Cordes sur Ciel | Dinar |
| Cordes sur Ciel - Albi | |
| Albi | |
| Albi | |
| Albi-Castres | |
| Castres-Hotel | |
| 3 | |
| Castres-Pais de la Cocagne | |
| Carcassona | Dinar |
| Carcassona-Argentona | |
dimecres, 25 de setembre del 2013
On és Occitània? Que és Occitània?
Aquesta designació no l'accepta tothom per diferents raons com l'absència (relativa) de tradició històrica. En canvi l'adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d'ús a tot l'àmbit lingüístic i també a la resta de l'estat francès.
El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial, només lingüístic (i amb graus molt variables en funció dels estats respectius). Els grups de nacionalistes occitans són encara minoritaris avui però la qüestió occitana està arrelant a les mentalitats, i fins i tot a la societat francesa com s'ha pogut veure arran de l'èxit de les manifestacions que es van fer a Carcassona amb uns 10.000 manifestants el 22 d'octubre de 2005, Besiers amb unes 18.000 persones el 17 de març de 2007 i altra vegada a Carcassona el 24 d'octubre de 2009 amb més de 20.000 manifestants.
La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal. Malgrat la seva posició social precària, l'occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí.La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa i de la regió francesa de Midi-Pyrénées així com a l'escut del departament dels Alts Alps. Abans l'arribada de Georges Frêche al capdavant de la regió, també es trobava al costat de l'escut de Catalunya a la bandera de la regió del Llenguadoc-Rosselló. La creu s'ha implantat amb èxit a les Valls Occitanes del Piemont i també a la Val d'Aran on ha estat integrada a la bandera del país que només ostentava abans la clau aranesa.
Quin temps farà a Occitània?
A l'Occitània tenim un clima continental. Com que pot fer fred i alguna gotellada, us hem buscat un link perquè abans del viatge sapigueu quin temps ens farà.
Clima Occitània -CLICA'M!-
Clima Occitània -CLICA'M!-
Que no ens podem deixar a la maleta
Com d'altres viatges dels socis i sòcies i amics de Natura, us fem una recomanació d'aquelles coses que no ens podem deixar a la maleta:
Roba i calçat còmode per caminar
Petita motxila per portar-hi aigua, la gorra, el xubasquero, un forro...
Càmara de fotos i memoria
Aquesta web impresa com a guía de viatge (però no l'imprimiu fins a cinc diez abans... perquè hi podem anar afegint coses...)
Tenir a mà les quatre paraules en francés i amb occità ...
Anem a l'Hotel Ecosweet de Castres, de 2 estrelles, inaugurat a l'abril passat. Així, no cal portar tovalloles, sac...
Roba i calçat còmode per caminar
Petita motxila per portar-hi aigua, la gorra, el xubasquero, un forro...
Càmara de fotos i memoria
Aquesta web impresa com a guía de viatge (però no l'imprimiu fins a cinc diez abans... perquè hi podem anar afegint coses...)
Tenir a mà les quatre paraules en francés i amb occità ...
Anem a l'Hotel Ecosweet de Castres, de 2 estrelles, inaugurat a l'abril passat. Així, no cal portar tovalloles, sac...
Divendres, 1 de novembre
Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, davant del Restaurant els Caçadors, d'Argentona. Puntuals! tenim molta feina a fer aquest dia.
Arribarem a Sidobre per per una caminada per aquest espai (cal anar preparat amb roba còmode per caminar i motxila amb aigua), dins el Parc Natural de l'Alt Llanguedoc.
Al migdia, farem dinar de pic-nic (cal portar-se'l o comprar-lo quan ens aturem a esmorzar).
Desprès, ens arribem a Castres, on dormim, i visita a la ciutat.
El Sidobre és una regió natural de França, situada al Massís Central. Es tracta d'un territori granític de 15,3 km de llargada per 6,6 km d'amplada màxima, tot cobert de boscos. El punt culminant és Le Patau de 707 metres.
El Sidobre està format per un granit plutònic de l'era herciana, que data de fa uns 300 milions d'anys.
El magma es va solidificar i cristal·litzar a 7,5 fins a 20 km de profunditat sobre de terrenys metamòrfics del Cambrià superior, que es va erosionar. L'estructura del Sidobre sembla una llentia espessa en forma d'ametlla i no pas un element vertical, com s'havia cregut.
El granit del part central del massís, anomenat blau, s'assembla al porfiri, mentre que el de la perifèria és més gris i clar, com la monzonita.
Format en origen com un sol bloc, ha estat fisurat i erosionat per la formació dels Pirineus i l'aigua, que han deixat unes construccions naturals remarcables:
El Sidobre és una zona important d'explotació de granit, en totes les seves aplicacions.
Es tracta d'un dels aflorament granítics d'Europa, amb més de la meitat de la producció francesa.
El granit del Sidobre representa al voltant de 1200 salaris i més de 100 empreses. El nombre de pedreres explotades ha disminuït des de 1950 i s'ha reduït a una quinzena, però amb explotacions més grans. Últimament la competència de Xina ha fet que aquestes pedreres hagin de ser més competitives.
Castres (en occità: Castras, nom oficial en francès: Castres) és un municipi francès, situat al departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Els habitants de Castres es diuen els castresos (en occità castrés -esa, en francès Castrais -aise). L'any 2005 tenia 43.300 habitants.
El nom de la ciutat ve de la paraula llatina castrum que significa plaça fortificada. Castres va créixer al voltant de l'abadia benedictina de Sant Benet, que es creu va ser fundada cap a l'any 647, probablement sobre l'emplaçament d'un assentament romà (castrum). Castres s'ha fet una parada important sobre els itineraris del pelegrinatge de Sant Jaume de Compostel·la (a través de la Via Tolosina) a Espanya perquè la seva abadia-església, construïda al segle IX, guardava les relíquies de Sant Vincenç. És un indret d'importància des del segle XII, i segona ciutat de l'albigesa darrere d'Albí.
Apareix en època dels visigots sota el nom de Villa Gothorum, esdevingut Vilagodu. A començaments del segle IX Carlemany va donar precepte per la construcció d'una Abadia (vegeu Abadia de Castres). L'abadia entra en declivi i el 1074 es dóna l'autoritat de l'abadia a Sant Victor de Marsella. Al segle XII, la famosa família Trencavell del vescomtat d'Albí ha concedit a Castres una carta liberal que li ha permès administrar els seus assumptes de manera independent a través d'un consell de cònsols.
El 1356, la ciutat de Castres va ser promoguda comtat pel Rei Joan II de França. Tanmateix, la ciutat havia sofert considerablement per la pesta negra (1347-1348) i, després, pel Príncep Negre d'Anglaterra i les bandes dels mercenaris que han escumat el país durant la Guerra dels Cent Anys. En conseqüència, el segle XIV va ser per a Castres un període de profund declivi. El 1375, només quedaven uns 4.000 habitants sobre la riba esquerra de la ciutat, o sigui la meitat de la població del segle precedent. Després de la confiscació de les possessions de Jacques d'Armanyac, duc de Nemours, al qual pertanyia el comtat de Castres; el comtat va ser atorgat el 1476 pel rei Lluís XI a Boffille de Juge (Boffillo del Giudice), noble italià i aventurer que servia el rei com a diplomàtic. Però en resposta a un desacord de família entre la filla de Boffille de Juge, i el seu cunyat, el comtat va tornar sota el custòdia de la corona del rei Francesc I de França el 1519 (vegeu Comtat de Castres).
Al voltant de 1560, la majoria de la població de Castres ja s'ha convertit al Protestantisme. En les guerres de l'última part del segle XVI, els habitants han comerciat amb els protestants, la ciutat s'ha enriquit, i s'ha establert en república independent. Castres era una de les places protestants més important de la França meridional, amb Montalban i La Rochelle. Enric de Navarra, que més tard serà el rei de França Enric IV, s'allotjà a Castres el 1585. Tanmateix els Protestants de Castres van ser expulsats als límits de Castres per ordre del rei Lluís XIII el 1629, i el mateix Richelieu ve a Castres per veure les fortificacions desmantellades. No obstant això, després d'aquestes guerres religioses la pau participa en un període d'expansió ràpida. Les activitats comercials tradicionals són restablertes, en particular en relació amb la pell, el cuir i sobretot les llanes. L'agricultura s'expandeix de nou, amb la fundació de l'Acadèmia de Castres el 1648. Castres s'ha beneficiat de la Contra-Reforma de l'església catòlica, amb la construcció de diversos convents a la ciutat, i el palau episcopal de Monsenyor Michel de Tuboeuf, bisbe de Castres. Una nova catedral va ser igualment construïda, després de les destruccions de les guerres religioses. I potser encara més important, Castres és la seu de la Cambra de l'Edicte del Parlament de Tolosa de Llenguadoc, un Tribunal Suprem desenganxat del Parlament de Tolosa de Llenguadoc i responsable dels assumptes que impliquen els Protestants del Languedoc (una mesura de protecció atorgada per l'Edicte de Nantes). El 1665, hi havia 7.000 habitants a Castres, 4.000 catòlics, i 3.000 protestants.
Tanmateix el 1670, la Cambra de l'Edicte és transferida a Castelnaudary, amb el gran descontentament dels habitants (fins i tot catòlics), que han perdut una font important dels seus negocis amb la sortida dels advocats i dels demandants. La revocació de l'Edicte de Nantes va seguir aviat, i Castres ha sofert molt quan un gran nombre dels protestants escollí l'exili.
Llavors va venir la pesta de 1720 a 1724. Finalment, Castres va perdre la seva carta liberal el 1758. Cap a 1760, alguns anys després del cèlebre Assumpte Calas a Tolosa de Llenguadoc, Castres es va fer conèixer a tot el país per l'Assumpte Sirven: Pierre-Paul Sirven i la seva esposa, tots dos protestants, van ser injustament acusats d'haver assassinat la seva filla per tal d'impedir-li convertir-se al catolicisme. Després de fugir, van ser jutjats i condemnats a mort que es va consumir el 29 de març de 1764. Però van ser absolts per Voltaire el 1771.
Castres està travessat de nord a sud per l'Agot. Aquest riu està vestit per velles cases virolades de les quals el pesat passat històric es projecta sobre les seves aigües.
L'església de Sant Benet, que va ser la catedral de Castres, és avui la més important de les esglésies de Castres, data només dels segles XVII i XVIII. L'ajuntament ocupa l'antic palau episcopal i i el Jardí del Bisbat concebuts ambdós al segle XVII pel cèlebre arquitecte Jules Hardouin-Mansart (l'arquitecte de Versalles). Prop del palau, La torre de Sant Benet d'arquitectura romànica és l'únic vestigi de la vella abadia benedictina. La ciutat posseeix alguns vells casals del segle XVI i XVII, en destaca el renaixentista Hotel de Nayrac.
Castres va obrir el 1840, el museu Goya, que conté la major col·lecció de pintures espanyoles a França, després del museu del Louvre. Considerablement enriquit pels llegats de la família de Marcel Briguiboul, s'hi descobreixen obres dels primitius del segle XIV-XVI, com a Pacheco (El mestre de Diego Velázquez), i obres mestres del segle d'or, Velázquez, Bartolomé Esteban Murillo, Ribera, Valdez Leal, Alonso Caro, així com tres Goya, i una múltiple sèrie de gravats del mestre espanyol.
El museu de Jaurès ha estat igualment obert el 1954 a la seva casa natal en ple centre de la ciutat.
El teatre de la ciutat en un estil rococó data del 1904. Arreglat sobre el model de l'Òpera Còmica de París (per Joseph Galinier alumne de l'arquitecte Charles Garnier), la cúpula interior és signada Jean-Paul Laurens.El centre d'art contemporani de Castres proposa descobrir la creació artística del nostre temps en un hotel particular del segle XVII.
Arribarem a Sidobre per per una caminada per aquest espai (cal anar preparat amb roba còmode per caminar i motxila amb aigua), dins el Parc Natural de l'Alt Llanguedoc.
Al migdia, farem dinar de pic-nic (cal portar-se'l o comprar-lo quan ens aturem a esmorzar).
Desprès, ens arribem a Castres, on dormim, i visita a la ciutat.
El Sidobre està format per un granit plutònic de l'era herciana, que data de fa uns 300 milions d'anys.
El magma es va solidificar i cristal·litzar a 7,5 fins a 20 km de profunditat sobre de terrenys metamòrfics del Cambrià superior, que es va erosionar. L'estructura del Sidobre sembla una llentia espessa en forma d'ametlla i no pas un element vertical, com s'havia cregut.
El granit del part central del massís, anomenat blau, s'assembla al porfiri, mentre que el de la perifèria és més gris i clar, com la monzonita.
- La Pèira Clavada a Lacrouzette, un bloc de 780 tones en equilibri en un solc natural.
- El Roc de l'oie, roca que s'assembla una oca.
- Els Trois Fromages, tres rocs superposats.
- El rocher tremblant des Sept-Faux, bloc mòbil de 900 tones.
- El Chapeau de Napoléon.
- La cova del llop.
- L'Éléphant.
- Els munts granítics de la Resse, La Balme, La Rouquette, Secun, etc.
- El llac del Merle.
- El Saut de la Truite, cascada de 25 m d'alçada.
El Sidobre és una zona important d'explotació de granit, en totes les seves aplicacions.
Es tracta d'un dels aflorament granítics d'Europa, amb més de la meitat de la producció francesa.
El granit del Sidobre representa al voltant de 1200 salaris i més de 100 empreses. El nombre de pedreres explotades ha disminuït des de 1950 i s'ha reduït a una quinzena, però amb explotacions més grans. Últimament la competència de Xina ha fet que aquestes pedreres hagin de ser més competitives.
Castres (en occità: Castras, nom oficial en francès: Castres) és un municipi francès, situat al departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Els habitants de Castres es diuen els castresos (en occità castrés -esa, en francès Castrais -aise). L'any 2005 tenia 43.300 habitants.
El nom de la ciutat ve de la paraula llatina castrum que significa plaça fortificada. Castres va créixer al voltant de l'abadia benedictina de Sant Benet, que es creu va ser fundada cap a l'any 647, probablement sobre l'emplaçament d'un assentament romà (castrum). Castres s'ha fet una parada important sobre els itineraris del pelegrinatge de Sant Jaume de Compostel·la (a través de la Via Tolosina) a Espanya perquè la seva abadia-església, construïda al segle IX, guardava les relíquies de Sant Vincenç. És un indret d'importància des del segle XII, i segona ciutat de l'albigesa darrere d'Albí.
Apareix en època dels visigots sota el nom de Villa Gothorum, esdevingut Vilagodu. A començaments del segle IX Carlemany va donar precepte per la construcció d'una Abadia (vegeu Abadia de Castres). L'abadia entra en declivi i el 1074 es dóna l'autoritat de l'abadia a Sant Victor de Marsella. Al segle XII, la famosa família Trencavell del vescomtat d'Albí ha concedit a Castres una carta liberal que li ha permès administrar els seus assumptes de manera independent a través d'un consell de cònsols.
El 1356, la ciutat de Castres va ser promoguda comtat pel Rei Joan II de França. Tanmateix, la ciutat havia sofert considerablement per la pesta negra (1347-1348) i, després, pel Príncep Negre d'Anglaterra i les bandes dels mercenaris que han escumat el país durant la Guerra dels Cent Anys. En conseqüència, el segle XIV va ser per a Castres un període de profund declivi. El 1375, només quedaven uns 4.000 habitants sobre la riba esquerra de la ciutat, o sigui la meitat de la població del segle precedent. Després de la confiscació de les possessions de Jacques d'Armanyac, duc de Nemours, al qual pertanyia el comtat de Castres; el comtat va ser atorgat el 1476 pel rei Lluís XI a Boffille de Juge (Boffillo del Giudice), noble italià i aventurer que servia el rei com a diplomàtic. Però en resposta a un desacord de família entre la filla de Boffille de Juge, i el seu cunyat, el comtat va tornar sota el custòdia de la corona del rei Francesc I de França el 1519 (vegeu Comtat de Castres).
Al voltant de 1560, la majoria de la població de Castres ja s'ha convertit al Protestantisme. En les guerres de l'última part del segle XVI, els habitants han comerciat amb els protestants, la ciutat s'ha enriquit, i s'ha establert en república independent. Castres era una de les places protestants més important de la França meridional, amb Montalban i La Rochelle. Enric de Navarra, que més tard serà el rei de França Enric IV, s'allotjà a Castres el 1585. Tanmateix els Protestants de Castres van ser expulsats als límits de Castres per ordre del rei Lluís XIII el 1629, i el mateix Richelieu ve a Castres per veure les fortificacions desmantellades. No obstant això, després d'aquestes guerres religioses la pau participa en un període d'expansió ràpida. Les activitats comercials tradicionals són restablertes, en particular en relació amb la pell, el cuir i sobretot les llanes. L'agricultura s'expandeix de nou, amb la fundació de l'Acadèmia de Castres el 1648. Castres s'ha beneficiat de la Contra-Reforma de l'església catòlica, amb la construcció de diversos convents a la ciutat, i el palau episcopal de Monsenyor Michel de Tuboeuf, bisbe de Castres. Una nova catedral va ser igualment construïda, després de les destruccions de les guerres religioses. I potser encara més important, Castres és la seu de la Cambra de l'Edicte del Parlament de Tolosa de Llenguadoc, un Tribunal Suprem desenganxat del Parlament de Tolosa de Llenguadoc i responsable dels assumptes que impliquen els Protestants del Languedoc (una mesura de protecció atorgada per l'Edicte de Nantes). El 1665, hi havia 7.000 habitants a Castres, 4.000 catòlics, i 3.000 protestants.
Tanmateix el 1670, la Cambra de l'Edicte és transferida a Castelnaudary, amb el gran descontentament dels habitants (fins i tot catòlics), que han perdut una font important dels seus negocis amb la sortida dels advocats i dels demandants. La revocació de l'Edicte de Nantes va seguir aviat, i Castres ha sofert molt quan un gran nombre dels protestants escollí l'exili.
Llavors va venir la pesta de 1720 a 1724. Finalment, Castres va perdre la seva carta liberal el 1758. Cap a 1760, alguns anys després del cèlebre Assumpte Calas a Tolosa de Llenguadoc, Castres es va fer conèixer a tot el país per l'Assumpte Sirven: Pierre-Paul Sirven i la seva esposa, tots dos protestants, van ser injustament acusats d'haver assassinat la seva filla per tal d'impedir-li convertir-se al catolicisme. Després de fugir, van ser jutjats i condemnats a mort que es va consumir el 29 de març de 1764. Però van ser absolts per Voltaire el 1771.
L'església de Sant Benet, que va ser la catedral de Castres, és avui la més important de les esglésies de Castres, data només dels segles XVII i XVIII. L'ajuntament ocupa l'antic palau episcopal i i el Jardí del Bisbat concebuts ambdós al segle XVII pel cèlebre arquitecte Jules Hardouin-Mansart (l'arquitecte de Versalles). Prop del palau, La torre de Sant Benet d'arquitectura romànica és l'únic vestigi de la vella abadia benedictina. La ciutat posseeix alguns vells casals del segle XVI i XVII, en destaca el renaixentista Hotel de Nayrac.
Castres va obrir el 1840, el museu Goya, que conté la major col·lecció de pintures espanyoles a França, després del museu del Louvre. Considerablement enriquit pels llegats de la família de Marcel Briguiboul, s'hi descobreixen obres dels primitius del segle XIV-XVI, com a Pacheco (El mestre de Diego Velázquez), i obres mestres del segle d'or, Velázquez, Bartolomé Esteban Murillo, Ribera, Valdez Leal, Alonso Caro, així com tres Goya, i una múltiple sèrie de gravats del mestre espanyol.
El museu de Jaurès ha estat igualment obert el 1954 a la seva casa natal en ple centre de la ciutat.
El teatre de la ciutat en un estil rococó data del 1904. Arreglat sobre el model de l'Òpera Còmica de París (per Joseph Galinier alumne de l'arquitecte Charles Garnier), la cúpula interior és signada Jean-Paul Laurens.El centre d'art contemporani de Castres proposa descobrir la creació artística del nostre temps en un hotel particular del segle XVII.
Dissabte, 2 de novembre.
Aquest será el dia estrella del viatge. Visitarem la ciutat d'Albi, Cordes sur Ciel i el Bosc de Gresigna.
A continuación parlarem del que podrem veure a les diferents etapes del viatge.
Visitarem la ciutat d'Albi. Albi (en occità Albi, és una ciutat del departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Amb 51.199 habitants, és cap de la comarca de l'Albigès. Els seus habitants es diuen en català albigesos (albigès o albigesa en singular, albigeses en plural femení; en occità albigés -esa, en francès Albigeois -oise).
La ciutat episcopal, situada al centre històric d'Albi, al voltant de la catedral, fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010.
L'origen del nom Albi queda en l'àmbit de les hipòtesis. Podria venir d'Alp prefix celta significant lloc escarpat o oppidum, o d'Albius, nom d'un notable que visqué a Albi en l'època romana, o potser d'alba (blanc en llatí) dels penya-segats calcaris que envolten la ciutat. Se sap molt poca cosa de la regió en temps dels romans; els geògrafs no esmenten cap nom de poble ni cap vila. Juli Cèsar esmenta als eleuteris (eleutherii = lliures) però no precisa el lloc on vivien; al Carcin apareixen els cadurcs eleuteris que podrien estar emparentats amb aquestos eleuteris de Cèsar, però no hi ha res segur. Temps més tard, les primeres notícies esmenten Albi sota el nom de Civitas Albiensium, i més tard Albia i Albiga; a "Notitia dignitates" apareixen esmentats els Equités Cataphractarii Albigenses. A Montanhs, prop del Tarn, sota Galhac, s'han trobat medalles, urnes i altres restes.
Un bisbat s'hi esmenta al segle V. Des el començament del segle VI, va ser seu d'un comtat sota domini dels francs. Al segle IX pertanyia al comtes de Tolosa que hi van instal·lar vescomtes cap el 872 (vegeu Vescomtat d'Albi), però el domini feudal de la vila corresponia als bisbes. Des el 1067 el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes (els Trencavell).
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
El 1247 el vescomte va renunciar a Albi en favor del rei de França i el 1258 el rei d'Aragó hi va renunciar pel tractat de Corbeil. Els bisbes d'Albi foren reconeguts com a senyors de la ciutat.
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
La catedral de Santa Cecília d'Albi, a l'arxidiòcesi d'Albi, és el major edifici de maons del món. Dos segles foren necessaris per a la seva construcció, de 1282 a 1480. És avui una de les catedrals més visitades de França. L'arquebisbe actual és Pierre-Marie Carré.
Santa Cecília ofereix un contrast important entre el rigor exterior de la seva arquitectura defensiva i la riquesa interior d'una sumptuosa decoració.
Testimoni de la fe cristiana després de l'heretgia càtar, aquesta catedral fortalesa és una obra mestra del gòtic meridional. Es tracta d'un verdader castell que es convertí en arma dissuasiva en el sistema defensiu de la ciutat.
A l'exterior, l'edifici s'ha enriquit (cap a 1392) amb la porta Dominica de Florence, d'un campanar en forma de torre de 78 m d'alçària acabada el 1492 poc després de la consagració de la catedral (1480), i del baldaquí de la porta d'entrada (1515-1540). L'interior del monument marca una ruptura amb l'aspecte massiu de l'exterior. Es pensa generalment que són artistes flamencs, desconeguts, que van realitzar la gegantina pintura mural del Judici Final (1475-1480).
En el mateix moment, artistes francesos esculpiren en gòtic flamejant l'ambó i el tancat del cor (1475-1484). Aquest conjunt de pedra està adornat d'una magnífica estatuària policroma, testimoni únic de la qualitat de l'escultura francesa del segle XV.
Els frescs de la volta formen el conjunt de pintura italiana del Renaixement més vast (97 m de longitud per 28 m d'ample) i més antic de França (1509-1513). Entre les altres riqueses de la catedral, s'hi troba un orgue clàssic francès de 1736.
El museu de Toulouse Lautrec està situat a l'antic palau épiscopal d'Albí, anomenat Palau de la Berbie. Edificat al segle XIII, és el marc inesperat de l'obra del pintor albigès, Henri de Toulouse-Lautrec. Més de 1000 obres, entre les quals els 31 cèlebres cartells, són conservades al si d'aquesta impressionant fortalesa. Aquest fons constitueix la més important col·lecció pública al món consagrada a Toulouse-Lautrec.
Des dels seus quadres de joventut fins als que va fer pel món de l'espectacle, del teatre i del cafè, el museu Toulouse-Lautrec permet seguir l'evolució d'aquest atípic artista. De fet s'hi representa una mostra de la seva abundant producció de cada etapa.
Nascut a Albí el 1864, Toulouse-Lautrec és un dels pintors francesos més populars, tant pel seu talent com per la seva personalitat. A la seva mort el 1901, una bona part de la seva obra es troba al seu taller. La seva mare la Comtessa Adèle de Céleyran llega aquest conjunt excepcional a la Ciutat d'Albí el 1922.
L'any 2002 comencen una gran obra de reestructuració del museu, per tal de permetre la restauració del Palau de la Berbie. El museu continua obert durant aquest període de treballs.
Còrdas d'Albigés (nom occità; en francés Cordes o Cordes-sur-Ciel des del 1993), és un municipi francès, situat al departament de Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. L'any 1999 tenia 996 habitants. És un poble medieval situat sobre un turó amb quatre muralles concèntriques que protegeixen una munió de carrerons estrets i tortuosos que més aviat semblen un laberint.
El primer recinte de principis del segle XIII, encara és visible al cim del pujol. L'església de Sant Miquel, amb un campanar molt particular, es començà el 1263 i es fortificà al segle XIV. Les fortificacions han estat modificades nombroses vegades fins al Renaixement.
El poble va ser fundat per Ramon VII de Tolosa el 4 de novembre de 1222, poc després de la mort del seu pare Ramon VI. Era el període de reconquesta occitana que va seguir a la mort del cap de la croada llançada contra els Càtars del Migdia declarats herètics. Còrdas és la primera i la més important de les ciutats fortificades, és a dir de les ciutats noves, creades per recollir les poblacions que la guerra havia privat de teulada i de foc.
La ciutat s'envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades. Còrdas continuarà sent molt de temps la plaça més forta dels albigesos.
Probablement construït per raons estratègiques, Còrdas es fa de pressa un nom important. El rei de França demana que li sigui remesa al títol de propietat el 1229 (Tractat de Meaux).
Escrits ens indiquen que el catarisme s'hi va fer actiu molt aviat i segons una disposició feta a l'inquisidor Pierre Durand el 1245, hi havia un taller de teixidors càtars a Còrdas cap el 1225.
Còrdas va constituir una llar activa del catarisme. La ciutat patirà les envestides de la Inquisició empaitant els Càtars i participarà en els moviments de revolta contra els mètodes inquisitorials. La creu del Mercat (de finals del segle XIV) recordaria la massacre de tres inquisidors precipitats en el fons del pou el 1233.
El pou del Mercat, per la seva profunditat excepcional de més de 113 metres i per la seva construcció destacable, continua interrogant la gent de Còrdas i els especialistes.
El Bosc dominial de Grésigne, entre les valls del Avairon, el Cérou Vere i està envoltada al nord pels altiplans i sud-est amb els Causse de Cordes. Està vorejada pel sender GR 46.
Domina el roure de fulla gran (60% de la població , 15% de roure pènol) fa Grésigne la major roureda del sud de França.
La debilitat de l'ocupació humana ja permet Grésigne bosc alberga una rica fauna de cèrvids (cérvols, cabirols), senglars, petits mamífers carnívors (mosteles, martes, genetes, gats salvatges) i més d'un centenars d'espècies d'aus que nien (àguila calçada, el colom, el xoriguer, el mussol, gamarús, mussol real, bugadera, tallarol de casquet, tit oca ...). És el tercer bosc a França, el nombre d'escarabats (2.380 espècies d'escarabats inventariats) i dos invertebrats notables. Moltes d'aquestes espècies estan associades amb els arbres senescents, alguns aiguamolls.
Tot i la manca d'habitatge permanent, el bosc està ocupat i utilitzat per un llarg temps (oppida proto, el millor conservat de ser oppidum St Clément3) i va ser treballat per les comunitats camperoles.
Colbert es basa pals de roure per royale4 marí, vidre alimentar els seus forns per dibuixar una copa i blau, carbó sorteig de carbó, els residents ho utilitzen com a combustible.
L'enginyer forestal Louis De Froidour de Serizy enviat per Colbert, treu les següents conclusions : l'explotació és anàrquica, per l'aprofitament dels vidriers i els furtius. No pot servir per la marina francesa, però si que la gent del país en treu molt de profit.
S'obra un canal per extracció de fusta el 1748 a través de la canonada de Vere. Després de les controvèrsies relatives a la delimitació de la canal, Louis XV autoritzar l'excavació en 1752, però el projecte va ser abandonat en 1772. La meitat del segle XVIII va veure una intensa desforestació de la regió, el que preocupa a l'administració i als seus habitants, i el prefecte Lamarque, va escriure en 1789: "El preu de la fusta està augmentant cada dia, i veiem" es fa estrany (.. / ..) com les ginestes i les escombres -plantes- reemplaçar l'antic bosc de roures de Grésigne.
Al Bosc Grésigne s'hi van amagar maquis durant l'ocupació alemanya durant mondial, comandats per Karl Matiszyk, i formats bàsicament per espanyols i polonesos.
A continuación parlarem del que podrem veure a les diferents etapes del viatge.
Visitarem la ciutat d'Albi. Albi (en occità Albi, és una ciutat del departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Amb 51.199 habitants, és cap de la comarca de l'Albigès. Els seus habitants es diuen en català albigesos (albigès o albigesa en singular, albigeses en plural femení; en occità albigés -esa, en francès Albigeois -oise).
La ciutat episcopal, situada al centre històric d'Albi, al voltant de la catedral, fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010.
Un bisbat s'hi esmenta al segle V. Des el començament del segle VI, va ser seu d'un comtat sota domini dels francs. Al segle IX pertanyia al comtes de Tolosa que hi van instal·lar vescomtes cap el 872 (vegeu Vescomtat d'Albi), però el domini feudal de la vila corresponia als bisbes. Des el 1067 el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes (els Trencavell).
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
El 1247 el vescomte va renunciar a Albi en favor del rei de França i el 1258 el rei d'Aragó hi va renunciar pel tractat de Corbeil. Els bisbes d'Albi foren reconeguts com a senyors de la ciutat.
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
La catedral de Santa Cecília d'Albi, a l'arxidiòcesi d'Albi, és el major edifici de maons del món. Dos segles foren necessaris per a la seva construcció, de 1282 a 1480. És avui una de les catedrals més visitades de França. L'arquebisbe actual és Pierre-Marie Carré.Santa Cecília ofereix un contrast important entre el rigor exterior de la seva arquitectura defensiva i la riquesa interior d'una sumptuosa decoració.
Testimoni de la fe cristiana després de l'heretgia càtar, aquesta catedral fortalesa és una obra mestra del gòtic meridional. Es tracta d'un verdader castell que es convertí en arma dissuasiva en el sistema defensiu de la ciutat.
En el mateix moment, artistes francesos esculpiren en gòtic flamejant l'ambó i el tancat del cor (1475-1484). Aquest conjunt de pedra està adornat d'una magnífica estatuària policroma, testimoni únic de la qualitat de l'escultura francesa del segle XV.
Els frescs de la volta formen el conjunt de pintura italiana del Renaixement més vast (97 m de longitud per 28 m d'ample) i més antic de França (1509-1513). Entre les altres riqueses de la catedral, s'hi troba un orgue clàssic francès de 1736.
Des dels seus quadres de joventut fins als que va fer pel món de l'espectacle, del teatre i del cafè, el museu Toulouse-Lautrec permet seguir l'evolució d'aquest atípic artista. De fet s'hi representa una mostra de la seva abundant producció de cada etapa.
Nascut a Albí el 1864, Toulouse-Lautrec és un dels pintors francesos més populars, tant pel seu talent com per la seva personalitat. A la seva mort el 1901, una bona part de la seva obra es troba al seu taller. La seva mare la Comtessa Adèle de Céleyran llega aquest conjunt excepcional a la Ciutat d'Albí el 1922.
L'any 2002 comencen una gran obra de reestructuració del museu, per tal de permetre la restauració del Palau de la Berbie. El museu continua obert durant aquest període de treballs.
El primer recinte de principis del segle XIII, encara és visible al cim del pujol. L'església de Sant Miquel, amb un campanar molt particular, es començà el 1263 i es fortificà al segle XIV. Les fortificacions han estat modificades nombroses vegades fins al Renaixement.
El poble va ser fundat per Ramon VII de Tolosa el 4 de novembre de 1222, poc després de la mort del seu pare Ramon VI. Era el període de reconquesta occitana que va seguir a la mort del cap de la croada llançada contra els Càtars del Migdia declarats herètics. Còrdas és la primera i la més important de les ciutats fortificades, és a dir de les ciutats noves, creades per recollir les poblacions que la guerra havia privat de teulada i de foc.
La ciutat s'envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades. Còrdas continuarà sent molt de temps la plaça més forta dels albigesos.
Probablement construït per raons estratègiques, Còrdas es fa de pressa un nom important. El rei de França demana que li sigui remesa al títol de propietat el 1229 (Tractat de Meaux).
Escrits ens indiquen que el catarisme s'hi va fer actiu molt aviat i segons una disposició feta a l'inquisidor Pierre Durand el 1245, hi havia un taller de teixidors càtars a Còrdas cap el 1225.
Còrdas va constituir una llar activa del catarisme. La ciutat patirà les envestides de la Inquisició empaitant els Càtars i participarà en els moviments de revolta contra els mètodes inquisitorials. La creu del Mercat (de finals del segle XIV) recordaria la massacre de tres inquisidors precipitats en el fons del pou el 1233.
El pou del Mercat, per la seva profunditat excepcional de més de 113 metres i per la seva construcció destacable, continua interrogant la gent de Còrdas i els especialistes.
Domina el roure de fulla gran (60% de la població , 15% de roure pènol) fa Grésigne la major roureda del sud de França.
La debilitat de l'ocupació humana ja permet Grésigne bosc alberga una rica fauna de cèrvids (cérvols, cabirols), senglars, petits mamífers carnívors (mosteles, martes, genetes, gats salvatges) i més d'un centenars d'espècies d'aus que nien (àguila calçada, el colom, el xoriguer, el mussol, gamarús, mussol real, bugadera, tallarol de casquet, tit oca ...). És el tercer bosc a França, el nombre d'escarabats (2.380 espècies d'escarabats inventariats) i dos invertebrats notables. Moltes d'aquestes espècies estan associades amb els arbres senescents, alguns aiguamolls.
Tot i la manca d'habitatge permanent, el bosc està ocupat i utilitzat per un llarg temps (oppida proto, el millor conservat de ser oppidum St Clément3) i va ser treballat per les comunitats camperoles.
Colbert es basa pals de roure per royale4 marí, vidre alimentar els seus forns per dibuixar una copa i blau, carbó sorteig de carbó, els residents ho utilitzen com a combustible.
L'enginyer forestal Louis De Froidour de Serizy enviat per Colbert, treu les següents conclusions : l'explotació és anàrquica, per l'aprofitament dels vidriers i els furtius. No pot servir per la marina francesa, però si que la gent del país en treu molt de profit.
S'obra un canal per extracció de fusta el 1748 a través de la canonada de Vere. Després de les controvèrsies relatives a la delimitació de la canal, Louis XV autoritzar l'excavació en 1752, però el projecte va ser abandonat en 1772. La meitat del segle XVIII va veure una intensa desforestació de la regió, el que preocupa a l'administració i als seus habitants, i el prefecte Lamarque, va escriure en 1789: "El preu de la fusta està augmentant cada dia, i veiem" es fa estrany (.. / ..) com les ginestes i les escombres -plantes- reemplaçar l'antic bosc de roures de Grésigne.
Al Bosc Grésigne s'hi van amagar maquis durant l'ocupació alemanya durant mondial, comandats per Karl Matiszyk, i formats bàsicament per espanyols i polonesos.
Diumenge, 3 de novembre
Visitarem el país de la Cucagne (amb autocar) i la Ciutadella de Carcassonna (dinar). Desprès de dinar i fer el café, anirem cap a Argentona.
Parlem de la historia de Carcassonna...
Hacia el año 800 a. C., la ciudad, situada en una colina, se convirtió en un importante centro de intercambio comercial. Desde la época prerromana, han existido fortificaciones en la colina que hoy ocupa Carcasona. La ocupación más antigua conocida del lugar se remonta al siglo VI aC, con la construcción de una fortaleza (oppidum) en el promontorio rocoso que domina el valle del Aude y los viejos caminos desde el Atlántico hasta el Mediterráneo y unen la Península Ibérica con el resto de Europa. En el año 27 aC., esta población, Carcaso Volcarum Tectosagum, se convirtió en la colonia Iulia Carcaso. Durante los turbulentos años de finales del siglo IV aC y comienzos del III, la ciudad se protegió con la construcción de un muro de unos 1200 m de largo. La fortificación constaba de dos líneas de murallas y un castillo, a su vez rodeada de fortificaciones que se extienden una longitud total de 3 km. La ruta, seguida en gran parte de la muralla romana, que es claramente visible en dos tercios de su longitud. Las murallas romanas se reforzaron con bastiones en forma de herradura situados a intervalos regulares. La técnica de construcción es típica de la época romana tardía: un núcleo de mampostería revestido de piedra de cantería, alternando con tramos de ladrillo, todo ello sobre sólidos cimientos. La puerta de Narbona, al este, y la puerta del Aude, al oeste, son elementos defensivos particularmente elaborados.[6]
Carcasona empezó a ser estratégicamente importante a partir del momento en el que los romanos fortificaron la cima de la colina, alrededor del año 100 a. C. y la convirtieron en el centro administrativo de la colonia de Iulia Carcaso, denominada más adelante como Carcasum y Carcasso. La mayor parte de las murallas septentrionales son de esa época.
En el siglo V, los visigodos ocuparon la ciudad y construyeron más fortificaciones que aún se conservan. En 550 se estableció la diócesis de Carcasona.[20] Rechazaron con éxito los ataques de los francos. Los musulmanes tomaron la ciudad en el año 725 pero el rey Pipino el Breve los expulsó en el 759, cediéndolo a Bellón, mítico primer conde de Carcasona y fundador de las ramas dinásticas de las casas condales de Barcelona y otras de Occitania y descendiente de la nobleza visigoda. El condado lo heredaría en primera instancia su hijo Guisclafredo de Carcasona, en el año 810 y que murió sin descendencia. Después pasó a manos de su hermano Oliba I, que gobernó también Razes. A su muerte le sucedió su hijo Acfredo I de Carcasona.
En 1067, a través de una unión matrimonial, Carcasona pasó a ser propiedad de Raimundo Bernardo Trencavel, vizconde de Albi y de Nimes. Los siglos siguientes, los Trencavel se aliaron unas veces con los Condes de Barcelona, otras con los de Tolosa. Por ejemplo, a finales del siglo XII, el vizconde de Carcasona era feudatario del rey de Aragón, Alfonso II. Los Trencavel construyeron el castillo condal y la basílica de San Nazario.
Carcasona es famosa por su papel durante la cruzada contra los albigenses, cuando la ciudad era un feudo de los cátaros. En agosto de 1209, el ejército de los cruzados de Simón de Montfort forzó la rendición de la ciudad después de un sitio de quince días. Tomó como prisionero a Raimundo Roger Trencavel y se convirtió en el nuevo vizconde. Amplió las fortificaciones y Carcasona se convirtió en una ciudadela de la frontera entre Francia y la Corona de Aragón. En el año 1213, la batalla de Muret, ganada por Simón de Montfort contra el rey Pedro II de Aragón, marcó el preludio de la dominación de los reyes de Francia sobre Occitania.
En 1240, Ramón Trencavel II hijo de Ramón Roger Trencavel intentó reconquistar sus antiguos dominios, pero no lo consiguió siendo expulsado junto con los ciudadanos que le apoyaron en la revuelta. La ciudad pasó a estar definitivamente bajo el control del rey de Francia en 1247, cuando Ramón Trencavel II renunció formalmente a su título de vizconde entregando el sello familiar. Luis IX perdonó entonces a las gentes que secundaron la revuelta y les permitió volver a Carcasona con la condición que se quedasen en la orilla occidental del río, fundándose la parte nueva de la ciudad al pie de la colina, llamada la Ciudad Baja o Bastida de San Luis. Luis y su sucesor, Felipe III, construyeron las fortificaciones exteriores. En esa época, la fortaleza se consideraba inexpugnable. Durante la Guerra de los cien años, Eduardo, el Príncipe Negro, no consiguió tomar la fortaleza alta en el año 1355 aunque sus tropas sí consiguieron tomar la ciudad baja, que saquearon.
En 1622, pocos días después de la visita de Luis XIII a la ciudad, se produjo un incendió que la destruyó en gran parte.
En 1659, por el Tratado de los Pirineos, la provincia fronteriza del Rosellón pasó a manos de Francia y la importancia militar de Carcasona se redujo. Las fortificaciones se abandonaron y la ciudad se convirtió en un centro económico, concentrado básicamente en la industria textil.
En 1907, los viticultores caracasoneses participaron en la revuelta de los viticultores para denunciar los problemas que afectaban la viticultura del Languedoc. El fraude y estafa continuo de varios productores y comerciantes, la sobreproducción, el mildiu y la competencia provocaron el enfado y demandas al Estado, que en un primer momento no reaccionó, de poner en marcha una reglamentación sobre las producciones de viñas. Carcasona acogió en septiembre 2007 la Confédération générale des vignerons du Midi, la primera unión sindical surgida en 1907 a raíz del conflicto.
Tras la derrota de Francia al inicio de la Segunda Guerra Mundial, Carcasona permaneció en la zona no ocupada. Sin embargo, esta zona fue ocupada por las tropas alemanas el 11 de noviembre de 1942. A principios de 1944, el ejército alemán ocupó el castillo condal, utilizándolo como depósito de municiones.
La protección exterior de la ciudad la aseguran dos recintos amurallados concéntricos, separados por una liza, con 52 torres, que suman en total 3 km de murallas. Por la parte alta de las murallas transcurre un camino de ronda, protegido por almenas y merlones y reforzado por cadalsos.
Elementos galorromanos
A partir del siglo XIII, los reyes de Francia ordenaron la construcción de un segundo recinto exterior en torno a la Cité, de una altura entre 10 y 12 m,[48] rodeado por un foso excepto en los lugares donde la pendiente del promontorio ya actúa como defensa natural. En este caso las torres se construyeron con forma redonda, en su mayoría con menos altura que las predecesoras galo romanas y sin techo para evitar refugio a asaltadores que las pudieran conquistar y así quedando al descubierto de los tiros de los defensores, desde muralla interior más elevada. Entre ambas murallas se dejó un espacio de separación considerable, las lizas, allanando el terreno con pendiente; la nivelación supuso rebajarlo dejando zonas con parte de los cimientos de la muralla exterior al descubierto, con las consecuentes obras llevadas a cabo sobre ellos como consolidación.
La puerta del Aude, que se abre hacia el río Aude en el sector occidental del conjunto, por una de las zonas en las que el acceso al recinto fortificado resulta más difícil, se encuentra protegida por una barbacana, un castillete y un enorme matacán.
Situada al norte, la puerta del Burgo o Rodez[Nota 6] comunicaba la ciudad con el antiguo burgo de Saint-Vincent. Se hallaba defendida por la barbacana Notre-Dame y la torre Mourétis.[51]
Entre las torres existentes, algunas de ellas merecen especial atención:
Parlem de la historia de Carcassonna...
Hacia el año 800 a. C., la ciudad, situada en una colina, se convirtió en un importante centro de intercambio comercial. Desde la época prerromana, han existido fortificaciones en la colina que hoy ocupa Carcasona. La ocupación más antigua conocida del lugar se remonta al siglo VI aC, con la construcción de una fortaleza (oppidum) en el promontorio rocoso que domina el valle del Aude y los viejos caminos desde el Atlántico hasta el Mediterráneo y unen la Península Ibérica con el resto de Europa. En el año 27 aC., esta población, Carcaso Volcarum Tectosagum, se convirtió en la colonia Iulia Carcaso. Durante los turbulentos años de finales del siglo IV aC y comienzos del III, la ciudad se protegió con la construcción de un muro de unos 1200 m de largo. La fortificación constaba de dos líneas de murallas y un castillo, a su vez rodeada de fortificaciones que se extienden una longitud total de 3 km. La ruta, seguida en gran parte de la muralla romana, que es claramente visible en dos tercios de su longitud. Las murallas romanas se reforzaron con bastiones en forma de herradura situados a intervalos regulares. La técnica de construcción es típica de la época romana tardía: un núcleo de mampostería revestido de piedra de cantería, alternando con tramos de ladrillo, todo ello sobre sólidos cimientos. La puerta de Narbona, al este, y la puerta del Aude, al oeste, son elementos defensivos particularmente elaborados.[6]
Carcasona empezó a ser estratégicamente importante a partir del momento en el que los romanos fortificaron la cima de la colina, alrededor del año 100 a. C. y la convirtieron en el centro administrativo de la colonia de Iulia Carcaso, denominada más adelante como Carcasum y Carcasso. La mayor parte de las murallas septentrionales son de esa época.
En el siglo V, los visigodos ocuparon la ciudad y construyeron más fortificaciones que aún se conservan. En 550 se estableció la diócesis de Carcasona.[20] Rechazaron con éxito los ataques de los francos. Los musulmanes tomaron la ciudad en el año 725 pero el rey Pipino el Breve los expulsó en el 759, cediéndolo a Bellón, mítico primer conde de Carcasona y fundador de las ramas dinásticas de las casas condales de Barcelona y otras de Occitania y descendiente de la nobleza visigoda. El condado lo heredaría en primera instancia su hijo Guisclafredo de Carcasona, en el año 810 y que murió sin descendencia. Después pasó a manos de su hermano Oliba I, que gobernó también Razes. A su muerte le sucedió su hijo Acfredo I de Carcasona.
En 1067, a través de una unión matrimonial, Carcasona pasó a ser propiedad de Raimundo Bernardo Trencavel, vizconde de Albi y de Nimes. Los siglos siguientes, los Trencavel se aliaron unas veces con los Condes de Barcelona, otras con los de Tolosa. Por ejemplo, a finales del siglo XII, el vizconde de Carcasona era feudatario del rey de Aragón, Alfonso II. Los Trencavel construyeron el castillo condal y la basílica de San Nazario.
Carcasona es famosa por su papel durante la cruzada contra los albigenses, cuando la ciudad era un feudo de los cátaros. En agosto de 1209, el ejército de los cruzados de Simón de Montfort forzó la rendición de la ciudad después de un sitio de quince días. Tomó como prisionero a Raimundo Roger Trencavel y se convirtió en el nuevo vizconde. Amplió las fortificaciones y Carcasona se convirtió en una ciudadela de la frontera entre Francia y la Corona de Aragón. En el año 1213, la batalla de Muret, ganada por Simón de Montfort contra el rey Pedro II de Aragón, marcó el preludio de la dominación de los reyes de Francia sobre Occitania.
En 1240, Ramón Trencavel II hijo de Ramón Roger Trencavel intentó reconquistar sus antiguos dominios, pero no lo consiguió siendo expulsado junto con los ciudadanos que le apoyaron en la revuelta. La ciudad pasó a estar definitivamente bajo el control del rey de Francia en 1247, cuando Ramón Trencavel II renunció formalmente a su título de vizconde entregando el sello familiar. Luis IX perdonó entonces a las gentes que secundaron la revuelta y les permitió volver a Carcasona con la condición que se quedasen en la orilla occidental del río, fundándose la parte nueva de la ciudad al pie de la colina, llamada la Ciudad Baja o Bastida de San Luis. Luis y su sucesor, Felipe III, construyeron las fortificaciones exteriores. En esa época, la fortaleza se consideraba inexpugnable. Durante la Guerra de los cien años, Eduardo, el Príncipe Negro, no consiguió tomar la fortaleza alta en el año 1355 aunque sus tropas sí consiguieron tomar la ciudad baja, que saquearon.
En 1622, pocos días después de la visita de Luis XIII a la ciudad, se produjo un incendió que la destruyó en gran parte.
En 1659, por el Tratado de los Pirineos, la provincia fronteriza del Rosellón pasó a manos de Francia y la importancia militar de Carcasona se redujo. Las fortificaciones se abandonaron y la ciudad se convirtió en un centro económico, concentrado básicamente en la industria textil.
En 1907, los viticultores caracasoneses participaron en la revuelta de los viticultores para denunciar los problemas que afectaban la viticultura del Languedoc. El fraude y estafa continuo de varios productores y comerciantes, la sobreproducción, el mildiu y la competencia provocaron el enfado y demandas al Estado, que en un primer momento no reaccionó, de poner en marcha una reglamentación sobre las producciones de viñas. Carcasona acogió en septiembre 2007 la Confédération générale des vignerons du Midi, la primera unión sindical surgida en 1907 a raíz del conflicto.
Tras la derrota de Francia al inicio de la Segunda Guerra Mundial, Carcasona permaneció en la zona no ocupada. Sin embargo, esta zona fue ocupada por las tropas alemanas el 11 de noviembre de 1942. A principios de 1944, el ejército alemán ocupó el castillo condal, utilizándolo como depósito de municiones.
Què visitar a Carcassonna:
El carácter defensivo de la Cité a lo largo de su historia ha influenciado la complejidad de su arquitectura, donde se refleja notablemente el arte militar. Su sistema de defensa es excepcional debido a sus dimensiones y constituye la mayor fortaleza de Europa por su complejidad y la calidad en su conservación.
Plano
Plano de la Cité, realizado por Eugène Viollet-le-Duc, representándola gráficamente en el siglo XIII.
Las partes más destacables comprenden ambas murallas y varios edificios. El plano al lado permite localizar estos edificios descritos en las secciones siguientes. La muralla interior y las puertas están señaladas en rojo mientras que la muralla exterior y las barbacanas se encuentran representadas con amarillo, el castillo en verde y la basílica en rosa:
- - Puerta de Narbona y barbacana de Saint-Louis,
- - Puerta y barbacana de Saint-Nazaire,
- - Puerta del Aude,
- - Puerta del Burgo y barbacana de Notre-Dame,
- - Castillo condal rodeado por un foso y construido a lo largo de la muralla interior,
- - Barbacana del este que protege la entrada del castillo,
- - Barbacana del Aude, actualmente destruida,
- - Basílica de Saint-Nazaire.
Murallas y torres
La protección exterior de la ciudad la aseguran dos recintos amurallados concéntricos, separados por una liza, con 52 torres, que suman en total 3 km de murallas. Por la parte alta de las murallas transcurre un camino de ronda, protegido por almenas y merlones y reforzado por cadalsos.
La muralla interna, cuyas partes más antiguas son de época galo-romana, de finales del siglo III, en época del llamado Imperio Galo, y que sirvió de defensa frente los visigodos en el siglo V, fue utilizada en la época feudal por la familia de los Trencavel, para ser posteriormente reconstruida cuando la ciudad fue ocupada por los reyes de Francia. Posee un perímetro de 1.070 m y se caracteriza por un paramento de piedra de gran tamaño y mortero duro, interrumpido por hileras de ladrillos que garantizan la estabilidad de la construcción, por sus propiedades de flexibilidad y recuperación, ante posibles impactos. Posee ventanas en arco de medio punto recalcadas por claves de ladrillos. Está flanqueada por torres en forma de herradura, cuadradas en el lado interno, el de la ciudad, y en semicírculo en la parte externa que da a la liza. La pared de este recinto tiene de dos a tres metros de grosor.
Esta muralla interna fue reforzada por un recinto exterior, una segunda muralla, construida durante el siglo XIII, durante el reinado de Felipe III, fácilmente identificable por el uso de piedras en almohadilla en lugar de paramento. Cabe destacar el espacio, llano, existente entre ambas murallas: las lizas, que comportaban un importante papel defensivo en la época de su construcción antes del uso de artillería. Por una parte, la Cité se podía defender de sus atacantes desde dos líneas altas de tiro, las dos murallas; si era traspasado el recinto exterior, los atacantes quedaban en el espacio llano, retrasando su ataque y en situación especialmente vulnerable desprovistos de refugio, al que accedía la caballería y jinetes fácilmente.[45] Durante esta época también se llevó a cabo la reconstrucción de la zona meridional de la muralla interior, de la Torre del Obispo y de la Torre de Saint-Nazaire.
Elementos galorromanos
La primera muralla, construida sobre el promontorio rocoso durante el periodo galorromano, permitía dominar el curso del río Aude y su valle. Tenía un perímetro de 1.070 m y protegía una ciudad de siete hectáreas.[46] La base o fundamentos de esta construcción es visible desde las lizas: fue construida con grandes bloques de piedra y mortero duro, formando un muro de un espesor de 2 a 3 metros,[47] el resto está formada por morrillos regulares e hileras de ladrillos.
Existen aún 17 torres galorromanas, más o menos alteradas y reformadas posteriormente, de las treinta originales del recinto,[46] con alturas que varían de los 11,65 m a 13,70 m y cubiertas por tejas planas.[48] Todas ellas tenían forma de herradura de caballo en la parte externa del recinto y plana en el interior, excepto la torre Pinte, de estructura únicamente rectangular. La parte inferior de las torres, cuyo diámetro es de entre 4,50 y 7 metros, es especialmente sólida debido al cuidadoso trabajo de albañilería.[49] Los niveles superiores poseen grandes aspilleras adaptadas al uso de armas de tiro, con una determinada inclinación que garantizaba a la vez la defensa interior y la protección exterior ante tan amplias aberturas.
Construcciones y reformas en la Edad Media
A partir del siglo XIII, los reyes de Francia ordenaron la construcción de un segundo recinto exterior en torno a la Cité, de una altura entre 10 y 12 m,[48] rodeado por un foso excepto en los lugares donde la pendiente del promontorio ya actúa como defensa natural. En este caso las torres se construyeron con forma redonda, en su mayoría con menos altura que las predecesoras galo romanas y sin techo para evitar refugio a asaltadores que las pudieran conquistar y así quedando al descubierto de los tiros de los defensores, desde muralla interior más elevada. Entre ambas murallas se dejó un espacio de separación considerable, las lizas, allanando el terreno con pendiente; la nivelación supuso rebajarlo dejando zonas con parte de los cimientos de la muralla exterior al descubierto, con las consecuentes obras llevadas a cabo sobre ellos como consolidación.
Bajo los mandatos de Felipe III el Atrevido y Felipe el Hermoso se construyen elementos que resaltan por sus grandes dimensiones y altura, además del empleo de la piedra en almohadilla, la puerta de Narbona, la de Saint-Nazaire y la torre del Tesoro.
Otros elementos son incorporados o construidos durante la Edad Media, como la forma en la base de las torres, más amplia en su diámetro que el resto de la estructura, a fin de que los proyectiles lanzados desde el exterior reboten volviéndose contra los atacantes. También en las murallas se construyen cadalsos, es decir, estructuras de madera suspendidas sobre el vacío a modo de refugio a la vez que de aumento de precisión del campo de tiro de los ballesteros, o diversas garitas aprovechando salientes en los muros de las murallas.
Puertas de acceso
En las murallas se encuentran cuatro puertas principales de acceso al interior de la Cité, situadas cada una de ellas en uno de los puntos cardinales.
La puerta de Narbona
La entrada principal al recinto amurallado se encuentra en su sección oriental, por la llamada Porte Narbonnaise o Puerta de Narbona, orientada hacia la ciudad de la costa mediterránea que le da el nombre. Fue construida hacia 1280 durante el reinado de Felipe III de Francia y se compone de dos imponentes torres de tres niveles además de la planta baja, equipadas con un frente en forma de tajamar (bec) para el desvío de los proyectiles atacantes. La puerta de acceso está reforzada por un doble rastrillo y protegida por matacanes, desde donde se podían arrojar verticalmente objetos y materiales defensivos como aceite hirviendo, y por troneras, desde donde se podían disparar proyectiles de manera protegida.[50] La planta baja de las torres y su primer nivel poseen techos abovedados mientras que el resto de los niveles se construyeron planos. Para poder soportar los períodos prolongados de asedio, en la torre norte se habilitó una estancia para la reserva de víveres mientras que la torre sur se equipó con una cisterna de agua.
Una fortificación avanzada o barbacana, llamada de "Saint-Louis", se encuentra justo enfrente de la puerta como puesto defensivo de vanguardia y que, a su vez, está defendida en su flanco derecho por un castillete o atalaya desde donde se podía hostigar directamente a los atacantes en caso de que estos hubieran tomado esta posición. Finalmente, el conjunto se encuentra rematado por un pequeño altar coronado en forma de trébol y donde se emplaza una representación de la figura religiosa de la Virgen María.
La rehabilitación emprendida por Viollet-le-Duc de 1859 a 1860 la dotó de una imitación de puente levadizo que no existía originalmente, mientras que el almenado y la cubierta fueron reconstruidos con pizarra.
La puerta del Aude
La puerta del Aude, que se abre hacia el río Aude en el sector occidental del conjunto, por una de las zonas en las que el acceso al recinto fortificado resulta más difícil, se encuentra protegida por una barbacana, un castillete y un enorme matacán.
Muralla y puerta del Aude.
Emplazada en las cercanías del castillo condal, queda prolongada por la barbacana del Aude, que en 1816 fue parcialmente destruida con motivo de la construcción de la iglesia de Saint-Gimer, subsistiendo únicamente la rampa de acceso, que queda rodeada por muros almenados.
La configuración de la puerta pone de manifiesto un complejo sistema defensivo, ya que existen arcos que aparentemente contienen puertas en realidad inexistentes, tratándose únicamente de un modo de burlar los esfuerzos del presunto atacante por penetrar las defensas de la fortificación. Por el mismo motivo, se encuentran diversos pasillos con recovecos y entrecruzamientos, que pretenden coger en una trampa a los atacantes quedando expuestos a disparos desde todos los ángulos posibles. Es decir, se combinan con gran sofisticación en la puerta del Aude diversos sistemas de defensa activa y pasiva de la época.
La rampa de acceso se iniciaba en la barbacana hoy desaparecida; la pendiente asciende no en línea recta sino mediante diversas curvas y giros, para penetrar en la fortaleza atravesando en realidad dos puertas sucesivas.
Se trata de una parte de la muralla de origen visigodo, que quedaba reforzada en ese lugar por el hecho de estar sobre elevada la propia muralla, que a su vez se reforzaba con tres contrafuertes edificados en el siglo XIII.
La puerta es en forma de arco de medio punto, en el que quedan alternados sillares de piedra y ladrillo, como medio de reforzar aún más el conjunto, por la capacidad de absorción de impactos del ladrillo.
El matacán hoy visible no forma parte de la construcción original, sino que es un añadido efectuado por Viollet-le-Duc durante su restauración.
La puerta del burgo o de Rodez
Situada al norte, la puerta del Burgo o Rodez[Nota 6] comunicaba la ciudad con el antiguo burgo de Saint-Vincent. Se hallaba defendida por la barbacana Notre-Dame y la torre Mourétis.[51]
La puerta, bastante sencilla, se encuentra en las murallas entre dos torres. Durante la época de los visigodos se encontraba protegida por una especie de pabellón cuya muralla se prolongaba hacia el burgo de Saint-Vincent,[52] sustituido posteriormente por una barbacana adelantada a la muralla exterior, la denominada Notre-Dame.
La puerta de Saint-Nazaire
La puerta Saint-Nazaire, situada al sur, se encuentra emplazada en la torre de planta cuadrada del mismo nombre. Originariamente fue construida siguiendo un planteamiento defensivo muy complejo, cuya estructura fue modificada en detrimento a este carácter durante las obras de rehabilitación de Viollet-le-Duc a mediados del siglo XIX.[53] Da acceso a la muralla y a la Cité mediante un pasillo que da un giro de 90 grados y en el que cada entrada se encuentra protegida a su vez por matacanes y aspilleras.
Torres
Entre las torres existentes, algunas de ellas merecen especial atención:
- Torre de Saint Nazaire. Torre de planta cuadrada, con función protectora y defensiva de la basílica de Saint-Nazaire, situada a 25 metros de ella, en la que se encuentra la puerta del mismo nombre.[54] Sólo se podía acceder originariamente por una escalera de madera que se retiraba en caso de peligro y se encuentra equipada con cuatro garitas. Tiene dos plantas acondicionadas para la estancia de las guarniciones y cuerpos de mando, con chimenea.
- Torre del Tresau (o del Tesoro). Situada al noroeste de la Cité. Con salas abovedadas y ventanas de estilo gótico.
- Torre de la Justicia. Es una torre redonda con abovedado en ojiva. Refugio durante la época de la familia Trencavel, fue reforzada posteriormente por los ingenieros reales de Luis IX. En ella se encontraban probablemente el Tribunal de la Inquisición y las mazmorras. Desde ella se accede a una galería que dirige a la puerta del Aude, y en la que se encuentra una serie de ventanas geminadas románicas y una construcción defensiva en voladizo sobre la puerta de entrada: un saliente de mampostería con función de lanzar proyectiles en vertical.
- Torre del Obispo. Es una torre cuadrada construida en la liza existente entre las dos murallas, que impide la comunicación entre las murallas de la zona norte y las meridionales. Posee en cada una de sus cuatro esquinas atalayas.
Castillo condal
Croquis del castillo condal en la época de Eugène Viollet-le-Duc.
El castillo condal de la Cité, situado en el oeste de la ciudad fortificada, se encuentra adosado a la muralla más externa, en la zona del montículo donde la cuesta es más empinada. Fue construido en dos fases, con forma de paralelogramo extendido de norte a sur, con dos salidas, una al oeste contigua a la puerta del Aude y otra al este.
Su construcción fue iniciada por Bernard Aton IV Trencavel durante el período románico, hacia el año 1130, para sustituir a un primitivo castillo probablemente situado donde se encuentra la puerta de Narbona.[55] [56] El castillo está constituido por dos cuerpos de edificio formando una «L» y dominado por una atalaya, la torre Pinte. En la zona norte se encuentra una capilla dedicada a María, en la que se observa el ábside de la época románica. Sólo una empalizada separa el castillo del resto de la ciudad amurallada.[56]
Entrada al castillo.
Durante la época de dominio real francés, entre 1228 y 1239, el castillo fue completamente rediseñado a fin de convertirse en una fortaleza dentro de la ciudad. Se construyeron varias estructuras. Una barbacana con un camino de ronda y una muralla de parapeto merlonado vigilaba la entrada del castillo, justo antes del foso que rodea completamente la pared interna. La puerta de entrada al castillo, enmarcada por dos torres,[57] con matacán, solo es accesible por un puente con una parte fija de piedra seguido por una parte levadiza impulsada por contrapesos. Las murallas sustituyeron a la empalizada original y rodeaban completamente los edificios.
El castillo y sus murallas incluyen nueve torres, dos de las cuales son de época visigoda, la torre de la capilla y la torre Pinte, cuadrada, la más alta de la ciudad. Todas las demás, construidas a lo largo del siglo XII, poseen idéntica composición interna y externa:[58] constan de tres pisos y una planta baja. En la planta baja y primer piso se encuentran techos abovedados, mientras que en los pisos superiores son simples. La comunicación entre los pisos se hace por medio de los agujeros que sirven de portavoz en las bóvedas y los pisos.
El acceso al castillo tras pasar la puerta principal conduce a un patio rectangular rodeado de edificios alternados de entre el siglo XII y el XVIII; las paredes septentrionales están flanqueadas por simples pórticos mientras que al sur y al este se encuentran dos edificios. En el del sur se encuentra la cocina y la torre Pinte, que da acceso a una segunda tribuna; poseía otra edificación, destruida, de la que son visibles las vigas del primer piso y varias ventanas.[59]
4.JL.jpg){kind=small}
4.JL.jpg)
Basílica de Saint-Nazaire
Basílica de la Cité de Carcasona.
La basílica de Saint-Nazaire, construida en gres (piedra arenisca) es una iglesia románica, cuya parte más antigua se remonta al siglo XI. En el emplazamiento originalmente se elevaba una catedral carolingia de la cual no queda ningún vestigio.[60]
En vísperas de la culminación del arte románico, fue consagrada por el Papa Urbano II en 1096, hecho que impulsó a Trencavel a realizar una edificación mayor de lo previsto inicialmente.[61] [62] De este edificio sólo subsisten los dos primeros pilares de la nave y la cripta, cuyo estado deteriorado sugiere que se trataba realmente de una obra previa. En el siglo XII se construye la nave actual, con seis tramos o envergaduras, que se dejó intacta durante las ampliaciones de la época gótica, al contrario de la cabecera del siglo XI, que se destruyó totalmente. El portal románico también se reformó completamente en el siglo XIX durante la restauración de Viollet-le-Duc.[63]
La basílica fue ampliada entre 1269 y 1330, ya en el gótico importado por los nuevos dueños de la región provenientes del norte de Francia, con un crucero y un coro muy delgados, decorada con esculturas y un conjunto de vidrieras que se encuentran entre las más bellas del sur de Francia. Un prelado constructor, Pierre de Rochefort, financió la construcción de una gran parte de la escenografía y la terminación de las bóvedas. Su escudo de armas es visible en el coro, el ábside y el brazo meridional del transepto, mientras que la capilla colateral situada en el norte del edificio alberga el monumento conmemorativo de la muerte del contribuidor. También el arzobispo de Carcasona Pierre Rodier, tiene su escudo de armas en la capilla colateral sur.[60]
La restauración de Eugène Viollet-le-Duc transformó el exterior de la basílica aunque en el interior las reformas son mucho más notables, con los dos estilos, gótico y románico, superpuestos en las vidrieras, esculturas y decoraciones de la iglesia. Las fachadas presentan diversas vidrieras, de los siglos XIII y XIV, que representan escenas de la vida de Cristo y sus apóstoles. En 1801, a la iglesia se le quitó el rango de catedral de Carcasona en favor de la iglesia de Saint-Michel, situada fuera la Cité. Esta transferencia tuvo lugar a la vez que era abandonada por sus habitantes en beneficio de la ciudad baja. Se convierte en basílica en 1898 por el papa León XIII.
Una comunidad de canónigos vivía cerca de la catedral en una casa adjunta con el dormitorio en la zona oriental, el refectorio y cocinas en el sur y las bodegas y establos en el oeste, pero los edificios fueron demolidos en 1792.
El claustro, también situado en la zona sur, se reconvirtió en un teatro al aire libre, edificado en el año 1908.
La leyenda de la Dama Carcas: origen del nombre
Según una tradición, el topónimo Carcasona deriva del nombre de una princesa sarracena protagonista de una anécdota cuya historia, elevada al rango de leyenda, remonta a los tiempos de la ocupación musulmana y del emperador Carlomagno a principios del siglo VIII.[65] [66]
Tras ser ocupada por las fuerzas musulmanas que acababan de conquistar el reino visigodo de Hispania y sus posesiones de Septimania, la plaza fuerte de Carcaso se dispuso a afrontar un asedio emprendido por el ejército de Carlomagno que se extendió durante cinco años. Al frente de los caballeros que defendían la ciudad se encontraba la dama Carcas, pues su esposo había resultado muerto. Al debutar el sexto año del sitio, las provisiones de alimentos y agua comenzaron a escasear y Carcas ordenó entonces realizar un inventario de los recursos todavía disponibles. La población le presentó como únicos víveres un cerdo y un saco de trigo, pero a pesar de ello la dama Carcas ideó una estratagema, ordenando que se cebara el animal con todo el trigo contenido en el saco y a continuación,
Busto de la Dama Carcas, situado frente a la puerta de Narbona.
que se lanzara al pie de las murallas desde la torre más alta de la fortificación.
La reacción de Carlomagno y sus tropas ante el espectáculo del animal lleno de trigo que acababa de ser desperdiciado fue la de interpretar que los habitantes disponían de víveres en abundancia por lo que cayendo en el engaño y considerando inútil el ataque, dispusieron retirarse poniendo fin al asedio. A la vista del ejército imperial en retirada, Carcas ordenó que se hicieran sonar todas las campanas de la ciudad y fue en ese momento que uno de los hombres de Carlomagno exclamó:
"¡Carcas sona!"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)